Sóc Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech, encara que la majoria de vosaltres em coneixereu com Salvador Dalí. Vaig nàixer l’11 de maig de 1904 a Figueres, Catalunya. Sóc un geni: pinte, faig escultures, joies, decore, i fins i tot faig cinema. Gala, la meua dona i musa, ha sigut sempre la meva inspiració. Com també la màgica llum de Cadaqués. El surrealisme la meva vida.
Alguns de vosaltres vos preguntareu d’on ve la meua excentricitat…Potser ho explique el fet que quan tenia 5 anys els meus pares em van portar a vore la tomba del meu germà. També es deia Salvador, i em van dir que jo era la seva reencarnació. I la veritat és que ens semblàvem com dos gotes d’aigua.
Tot i que he donat la volta al món, el lloc on més m’agrada estar és a l’estudi de la meva casa de Port Lligat, i pintar mirant al mar.
Amb 15 anys vaig fer la meua primera exposició col•lectiva i amb 21 una pròpia a Barcelona. Desgraciadament la meua mare no la va poder vore perquè va morir d’un càncer d’úter quan jo en tenia 16. Aquest moment va ser el colp més fort que he rebut al llarg de la meva vida.
Amb 18 anys me’n vaig anar a Madrid, a l’Acadèmia de Belles Arts. Allà vaig conèixer al que seria el meu amic el poeta Federico García Lorca, a Luis Buñuel i a Rafael Alberti.
Per cert, em van fer fora de l’acadèmia perquè vaig dir que cap professor estava preparat per a examinar-me. Al fer-me fora vaig marxar a París. Allà vaig conèixer a Picasso uns dels pintors que més admirava. A ell i a Velázquez, per això porte aquets bigots.
3 anys després vaig col•laborar amb Luis Buñuel en la pel•lícula “Un gos andalús”. Va ser en aquella època quan vaig pintar el famós quadre anomenat “La persistència de la memòria”, que popularment coneixereu com “Els rellotges blanets”.
Més tard, vaig publicar “La vida secreta de Salvador Dalí”, coincidint amb el meu exili als Estats Units. Fugia, com tants altres, de l’Espanya de Franco i de la Segona Guerra Mundial.
Uns anys després Gala, la meua mussa, i jo ens vam casar de forma secreta a Girona, a les muntanyes de les Gavarres.
Entre les moltes obres que vos he deixat està el meu Teatre-Museu de Figueres. També podeu visitar la meua casa de Port Lligat o el Castell de Púbol, on per cert, està soterrada Gala. En tots aquests llocs trobareu moltes de les meues genials obres, com ara: “Lincoln en Dalivision”, “La girafa en flames” o “La temptació de Sant Antoni”.
Al 1982 mor la meua estimada Gala i anys després vaig morir jo, als 84 anys.
La veritat és que jo sempre vaig tindre por a la mort perquè el meu pare em va dir que moriria sol i pobre.
L’últim que vaig dir va ser: “Els genis no haurien de morir mai perquè fan falta per al progrés de la humanitat”. I vosaltres què penseu?
Xavier C.